L'esquerra que no et falla (en polítiques econòmiques, tampoc i especialment!)

Durant aquesta legislatura el govern del PSOE ha jugat al gat i al ratolí: algunes polítiques de caire social es pactaven amb l’esquerra (sota l’impuls del grup ICV-IU) i moltes altres amb la dreta. Entre aquestes, es trobaven especialment les que més interessen a les classes dominants i als privilegiats del país: les polítiques econòmiques (els aspectes que afecten a la seva manera de fer calerons, és a dir allò que els distingeix de la resta). Especialment en això, el PSOE ha fallat a les classes treballadores. Hem viscut un cicle desenal de gran creixement en el context europeu i Espanya ha convergit amb Europa en PIB per càpita. Però el govern central ha perdut l’ocasió de distribuir socialment els fruits del creixement, i així canviar les bases del model de creixement. El continuisme en polítiques econòmiques respecte els governs del PP ha estat evident. En primer lloc en política fiscal, on s’ha reduït el número de trams (perdent la progressivitat potencial del sistema tributari que l’ampliació del mínim artificialment genera); s’ha reduït el tipus marginal màxim de l’IRPF, per gran alegria dels que tributen a tipus més elevats (els que més guanyen); s’ha reduït l’Impost de Societats (fent que les empreses paguin menys pels beneficis que obtenen); s’ha unificat al tipus fixe del 18% la tributació de “l’estalvi” (eufemisme per indicar els guanys del capital financer) treient-ne molts conceptes de la tributació a l’escala progressiva (de manera que els més rics se’n veuen reduït l’import a pagar) i eliminant la penalització fiscal als guanys financers especulatius; s’ha mantingut i ampliat, per aquestes vies, la diferència tributària entre els ingressos del treball i els del capital (vergonyosament més baixos); s’ha mantingut la diferència pel que fa a deduccions a l’IRPF entre la compra d’habitatge i el lloguer (que absurdament no desgrava), contribuint així a estimular la bombolla immobiliària que ha inflat els preus de i dificultat l’accés a l’habitatge; baixant impostos s’han reduït els ingressos fiscals de l’Estat en més de 5000 milions d’euros, de manera que la capacitat redistribuidora del sistema fiscal s’ha vist minvada. El govern no ha fet res per frenar la bombolla immobiliària, que ha impulsat els preus de l’habitatge a taxes d’acceleració anual mai vistes durant un periode tan perllongat, que ha portat l’endeutament de les famílies fins a nivells anòmals, que ha sobredimensionat fins a nivells grotescos en comparació amb la resta d’economies desenvolupades, portant així a l’economia espanyola a una situació d’alt risc en front de l’increment dels tipus d’interès i al drenatge de capital del sector de la construcció. Però no només no ha fet res, sino que ha impulsat aquest mecanisme pervers i especulatiu, mitjançant els ja comentats mecanismes fiscals (que discriminen la compra en detriment del lloguer) i mitjançant una llei del mercat hipotecari que ha ampliat el marge d’actuació del sistema financer en matèria de titulització del crèdit hipotecari (fent que la banca pugui traspassar el risc assolit per l’excés d’hipoteques al públic amb més facilitat: alguns no perden mai quan van al casino).

El model productiu d’aquest país era dolent, destinat a perdre i poc sa: basat en sectors poc productius, amb increments minsos de la productivitat, i fonamentats per tant en baixos salaris, precarietat laboral i desregulació del mercat de treball. Durant la darrera legislatura aquest model no només no s’ha matitzat sinó que s’ha consolidat. Toca ara a l’esquerra de debò, a qui representa els interessos de les classes treballadores i dels exclosos, a ICV, en una situació que ja no serà de vigorós creixement, redreçar el model econòmic i forçar un canvi radical en les polítiques econòmiques. Però per això necessitem més força.